En temps passats a la Ribera d’Ebre abundaven les històries relacionades amb bruixes i misteris diversos. Alguns elements geogràfics com el riu i el castell de Miravet hi posaven l’ambient adient. De la mà de Carmel Biarnès i Josep Cid (Guia de la Ribera d’Ebre 1984) i també del Costumari Català de Joan Amades rescatem algunes d’aquestes històries en el seu temps molt conegudes.

La dona encantada

Era una dona fantàstica que s’apareixia el dia 24 de juny dalt del castell de Miravet. Sempre envoltada de foc i desprenent una gran lluminositat. Per desencantar-la s’havia de pujar al castell la nit de Sant Joan. Però calia que hi pugessin un noi que es digués Joan acompanyat de dues noies amb el nom de Maria. Calia fer la pujada tot cantant. Aquesta història pot deixar entreveure el «Dret de Cuixa» i el malestar de la gent d’aquells temps amb el feudal de torn.

El fantasma del castell

Aquesta història fa referència a l’esperit del darrer mestre del Temple que cada 28 de desembre s’apareix a la torre de l’Homenatge. L’esperit fantasmal es passeja per tot el castell fins arribar a la plaça de la Sang on comença a cridar amb una veu terrible: «Qui vol venir a les creuades de Terra Santa??».

Les bruixes temudes de Miravet

Als volts de l’any 1918 l’existència de bruixes i fantasmes era un tema que feia respecte a la gent de Miravet. El temor era tant real que si cap al tard algú del poble començava a cridar «volten bruixes!» tothom es tancava a casa i no es veia ningú pels carrers. La gent estava ben convençuda que el castell era ple de bruixes.

A meitats del passat segle les persones que arribaven a Miravet amb la intenció de pujar al castell eren mirats de reüll per la gent del poble. Algunes dones gosaven preguntar: «No teniu por de pujar dalt del castell? No us fan por les bruixes? Sou molt joves…» Fins i tot, un dia hi va pujar en Salvador Dalí acompanyat del guia i guarda d’aquells temps en Joaquim Segarra. Segons va explicar durant tota la pujada fins el castell Dalí es va dedicar a cantar. En Segarra li va dir: «Mestre, sabeu que ho foteu molt bé?» i Dalí li va contestar: «Home, m’agrada cantar!».

Aquesta por per les bruixes s’estenia pels pobles de la rodalia. La gent s’ho prenia en serio. Fins i tot s’empraven remeis. A Vinebre Miquel Bieto explicava a Carmel Biarnès: la ruda desembruixa! Lo pare si trobava una mota de ruda, se la fregava per damunt… La mare li deia: «però que fas! brut, més que brut!» i ell li contestava, tot content: «Així no m’embruixaran!».

El vaixell fantasma

Abans el riu era molt present en l’imaginari popular. Ara ja no tant. Tot i així, hi ha llegendes que perduren. Com la del vaixell fantasma, que ens parla d’un antic vapor de meitats del segle passat.

En un dels seus viatges per I’Ebre, va desaparèixer sense deixar rastre. No es va saber res més de l’embarcació ni de la seva tripulació. Segons diu la gent de més edat, la vella nau reapareix els dies de boira espessa. Es pot veure la seva silueta fantasmal avançar silenciosament. 

Éssers misteriosos

A la tardor les nits s’allarguen i sobretot s’enfosqueixen i espesseixen. Enmig d’aquesta foscor surten dels seus amagatalls els éssers més diversos i fantàstics.

Per la Ribera d’Ebre al voltant de les serres del pas de l’Ase era creença popular l’aparició en aquesta època de l’any de la Cucala i el Gambutzí. Eren éssers amb una forma i mida poc definida. La Cucala es semblava a un ocellot. Només es movien les nits intensament fosques.

Aquesta mena de fantasmes solien ser poc visibles. Generalment es detectava la seva presència a través del seu alè el qual el tenien molt fort. Feien una por esgarrifosa i provocaven trastorns i desventures a la gent que aparentment se’ls trobava.

By catsud

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per obtenir dades estadístiques i millorar els nostres serveis. Si acceptes o continues navegant, considerem que acceptes el seu ús.   
Privacidad