Avui us expliquem un conte sobre la saviesa.
“Era una vegada, en un planeta anomenat Terra, una espècie que es considerava a si mateixa la més intel·ligent de totes: els humans. Havien desenvolupat tecnologies increïbles, edificis que tocaven els núvols, màquines que volaven, i dispositius que els permetien comunicar-se a milers de quilòmetres de distància en un instant. Aparentment, dominaven el món. Estaven convençuts que la seva intel·ligència i avanç tecnològic els feia invencibles, o sigui, els veritables amos del planeta.
Un oblit important
Però a mesura que s’anaven endinsant més en el seu món de ciència i màquines, van començar a oblidar una cosa molt important: la Terra no era només seva. En el seu afany de créixer i consumir, van començar a destruir els boscos, contaminar els rius, i alterar el clima. Molts ignoraven els senyals d’alerta, pensant que a la llarga podrien solucionar qualsevol problema amb la seva tecnologia. Inclús els més agosarats ja començaven a dir que la intel·ligència artificial seria l’eina definitiva per a solucionar tots els problemes del planeta. Com si de sobte una eina artificial pogués erradicar l’egoisme, l’odi o la cobdícia (per posar alguns exemples) portats al límit per certs grups d’humans.
L’equilibri essencial
Mentrestant, els arbres, les plantes i els boscos, que sempre havien estat silenciosos i pacients, seguien amb la seva existència tranquil·la. No tenien màquines, no construïen ciutats, ni escrivien llibres. Però eren essencials per mantenir l’equilibri de la vida a la Terra. Les plantes donaven oxigen, aliment, refugi, i fins i tot medicines, però els humans semblaven no adonar-se’n. El seu egoisme desmesurat els eclipsava la consciència del que estava passant i del futur que els esperava. No eren capaços de prioritzar l’equilibri essencial entre la naturalesa i els humans.
El silenci es va imposar
Un dia, una catàstrofe ecològica va sacsejar el planeta. El canvi climàtic es va descontrolar, i molts ecosistemes van col·lapsar. Les plantes van començar a desaparèixer, afectades per la contaminació i la destrucció dels seus hàbitats. Els humans, desesperats, es van adonar que, sense les plantes, no podien respirar, no podien alimentar-se, i el seu món de màquines es va tornar inútil. La seva suposada intel·ligència no podia revertir el mal que havien causat.
Amb el temps, el regne vegetal es va anar esvaint. I amb ell, també ho van fer els humans. La Terra es va quedar en silenci, sense el soroll de les ciutats ni els sons de les màquines.
El reviure de la natura
Però la natura és resilient. Després de la desaparició dels humans, el planeta va començar a regenerar-se a poc a poc. Algunes plantes van sobreviure, adaptant-se a les noves condicions, i amb el temps, els boscos van començar a brotar de nou. Els animals van tornar a les seves llars, i la Terra va recuperar el seu equilibri, sense la presència dels humans.
I així, la natura va demostrar que la seva saviesa no es troba en la tecnologia o en les màquines, sinó en l’equilibri, la paciència, i la resistència. Els humans, amb tota la seva intel·ligència, van oblidar que depenien de la natura molt més del que la natura depenia dels humans.”
Moraleja: La veritable saviesa no es troba només en la capacitat de crear màquines i més tecnologia, sinó també en la capacitat de viure en harmonia i equilibri amb el món que ens envolta. Sense la natura, els humans no poden sobreviure. Però la natura, sense els humans, pot trobar la manera de seguir endavant.