L’illa dels sentiments i els valors humans
Hi havia una vegada una illa molt bonica, de naturalesa indescriptible, en la qual vivien tots els sentiments i també els valors humans. El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa, etc. etc. I fins i tot l’Amor i el Temps!
Un dia es va anunciar als sentiments que l’illa estava a punt d’enfonsar-se. Llavors tots van preparar els seus vaixells i van partir. Únicament l’Amor va quedar esperant sol, pacientment, fins a l’últim moment. Quan l’illa va estar a punt d’enfonsar-se, l’Amor va decidir demanar ajuda.
La Riquesa va passar prop de l’Amor en una barca luxosíssima i l’Amor li va dir: “Riquesa … ¿em pots portar amb tu?”. “No, no puc perquè tinc molt d’or i plata dins del meu vaixell i no hi ha lloc per a tu, ho sento” ´- va respondre la Riquesa.
Llavors l’Amor va decidir demanar-li a l’Orgull que ja marxava amb la seva magnífica barca. “Orgull, t’ho prego, pots portar-me amb tu?” . “No puc portar-te Amor. -va respondre l’Orgull-. Aquí tot és perfecte. Podries arruïnar la meva barca. Com quedaria la meva reputació?”
Després l’Amor va dir a la Tristesa que s’estava acostant: “Tristesa deixa’m anar amb tu”. “No, Amor .” -va respondre la Tristesa-. “Estic tan trista que necessito estar sola”. Després el Bon Humor va passar davant de l’Amor, però estava tan content i cantava tan fort que no va sentir a l’Amor.
Fins que va aparèixer un ancià
De sobte una veu va dir: “Vine Amor, jo et puc portar”. L’Amor va mirar a veure qui li parlava i va veure un ancià. L’Amor es va sentir tan content i ple de goig que es va oblidar de preguntar-li el nom. Quan va arribar a terra ferma, l’ancià se’n va anar.
L’amor es va adonar de tot el que li havia passat i li va preguntar al Saber: “Saber, pots dir-me qui era aquest ancià que m’ha portat fins aquí?”.
“Ha estat el Temps“, va respondre el Saber, amb veu serena. ” El Temps? – es va preguntar l’Amor-. Per què m’ha ajudat el temps?”. I el Saber li va dir: “Perquè només el Temps és capaç de comprendre com d’important és l’Amor a la vida”.