Perseguits sense pietat
Durant segles, el llop havia estat un habitant habitual dels boscos catalans, tot i que mai no gaudí de gaire bona fama entre pastors i ramaders. No era estrany sentir històries de bestiar esbudellat i d’udols inquietants que ressonaven en la foscor de la nit. Però a mesura que avançava el segle XIX, la seva presència esdevingué cada cop més rara, no tant per una sobtada vocació de pacifisme, sinó perquè l’home li declarà una guerra sense treva.
Durant la segona meitat del segle XIX, a Catalunya el llop fou perseguit fins a la seva pràctica extinció. Sembla que fou durant la tercera guerra carlina (1872-1876) quan foren abatuts els darrers exemplars dels quals es té notícia a les Muntanyes de Prades, concretament a Mont-ral (1875).
En van quedar pocs i molt aïllats
Amb tot, alguns exemplars esporàdics i molt aïllats aconseguiren sobreviure un temps. A la comarca del Matarranya hi ha documentació sobre la captura d’alguns d’aquests últims llops a principis del segle XX. De fet, consta que el darrer llop abatut a Catalunya va ser el 1925 a Horta de Sant Joan (Terra Alta).
Caçadors falsetans s’atorguen la darrera captura
Ara bé, la història no acaba aquí. A la dècada dels quaranta, a Falset (Priorat), hi hagué un bon rebombori quan una colla de caçadors locals afirmaren que ells havien estat els autors de la darrera gran gesta cinegètica del país: havien abatut el darrer llop de Catalunya.
L’animal, segons explicaven, era enorme, digne d’una llegenda, i ells, orgullosos de la seva proesa, el portaren a la vila per exhibir-lo públicament. El veterinari del poble, fent gala del seu coneixement, l’examinà i en certificà la naturalesa: «Sí senyor, és un llop».
Penjat i exposat públicament
Tan contents estaven amb la seva troballa que decidiren exposar-la a l’entrada del popular bar Sport de Falset, com qui penja un trofeu de caça major. La notícia es va escampar com la pólvora, i aviat tothom hi passava per veure la bèstia. Però un dia, entre la multitud, un home d’un mas proper es va quedar blanc en veure l’animal penjat. Es va acostar, el va mirar bé i, amb un crit carregat d’indignació, exclamà:
—Si és el meu gos! La mare que els va parir! Me l’han matat!
I així, entre incredulitat i desconcert, la gran gesta dels caçadors es convertí en la riallada més comentada de la comarca.
Font: Bandolers, llops i vents al Priorat. Jaume Sabaté Alentorn Editorial Dalmau 2000
Actualitzat: 11-02-2025