Les ermites de Cardó: llums de solitud i espiritualitat
A principis del segle XVII, enmig de la vall feréstega de Cardó, uns frares de l’orde dels Carmelites Descalços van construir un monestir i, posteriorment, un ermitori. En aquell temps, la natura regnava indòmita en aquest racó apartat del món.
Els primers anys van ser difícils. Mancats de recursos, però guiats per una voluntat i una tenacitat infrangibles els frares ermitans van començar a aixecar les primeres edificacions del que, amb el pas del temps, esdevindria el desert de Sant Hilari de Cardó, un lloc de gran admiració. El 1606 es va inaugurar el primer monestir, senzill però ple de simbolisme i recolliment.
Un paradís de silenci i espiritualitat
En aquells temps, la vall de Cardó era un paisatge verge, on la natura es desplegava amb tota la seva esplendor. Rierols serpentins, barrancs profunds, salts d’aigua encisadors i fonts naturals brollaven pertot arreu. La fauna era abundant, i la vegetació, exuberant. La solitud hi regnava, oferint un refugi ideal per a aquells qui buscaven la contemplació i el recolliment.
Per als carmelites, Cardó era un “petit paradís”, un indret privilegiat per trobar els camins interiors que els apropaven a Déu. Però més enllà del monestir, calia un espai encara més íntim per a la vida eremítica. Així, uns anys després, es van començar a construir ermites arreu de la vall, cadascuna situada en un paratge d’una bellesa singular, sempre a prop d’una font d’aigua.
Les ermites: llocs de pau absoluta
Entre 1611 i 1626 es van edificar onze ermites, que un segle després arribarien a ser catorze. Les primeres foren les de Sant Bernat, Sant Joan, Sant Jeroni, Sant Onofre, Santa Anna, Sant Simó, Santa Teresa, Sant Josep, Santa Carme, Santa Agnès i l’ermita de l’Àngel. Més endavant s’hi afegiren les de la Nativitat de la Mare de Déu, Sant Elies i Sant Roc.
Aquestes petites construccions, aïllades en la immensitat de la vall, semblaven punts de llum espiritual dispersos en el desert carmelità. Algunes s’alçaven en cims rocosos, d’altres s’amagaven en racons plens de vida, envoltades d’arbredes i jardins de meditació. Cada ermita era un espai de pau absoluta, on els ermitans vivien immersos en la natura i la pregària.
Els benefactors de l’ermitori
Més enllà de la burocràcia, la vida dels ermitans es desenvolupava amb una serenor extrema. Cada ermita disposava d’una font, un petit hort i també d’un jardí. L’ermità no podia abandonar el seu recinte i passava llargues temporades en solitud, en una existència austera i contemplativa. Satisfer les necessitats materials no era la seva preocupació: la seva felicitat naixia de la simplicitat i del vincle profund amb la natura que l’envoltava.
Els costos de la construcció i manteniment de cada ermita els sufragaven personatges adinerats de l’època. A canvi, l’ermità pregava dia rere dia per la salvació de l’ànima del benefactor de la seva ermita. Hi havia tot un reglament per fer funcionar aquest sistema. Es certificava amb acta notarial.
Fonts / Arxiu de la Orde dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears
Actualitzat: 11-02-2025