ermitans
A principis del segle XVII, a la vall de Cardó, uns frares de la Orde dels Carmelites Descalços van construir un monestir i posteriorment un ermitori. En aquells moments la vall de Cardó era un lloc on la naturalesa es trobava en estat salvatge.

Els primers anys van ser molt durs. Mancats de molts recursos, però amb una voluntat, coratge i tenacitat desbordants van començar a aixecar les primeres edificacions del que amb el temps seria el desert de Sant Hilari de Cardó, de reconeguda admiració. Primer construirien un modest monestir que fou inaugurat l’any 1606.

Un petit paradís

En aquells temps la naturalesa que envoltava Cardó es trovaba en un estat salvatge. Rierols, barrancs, salts d’aigua encisadors, fonts naturals per tot arreu, fauna abundant i vegetació exuberant configuraven un racó de món aïllat i on regnava la solitud. Era un lloc apartat de les turbulències del món exterior. Pels frares carmelites la vall de Cardó era un «petit paradís», per tant trobaren el lloc ideal per cercar els «camins» que els havien de portar cap a Déu.

Després de la construcció del monestir calia posar en marxa un ermitori. Per això, uns anys després van començar a aixecar ermites, per aquí i per allà. Les ermites eren ubicades en indrets d’encís de la vall. Amagades en racons plens de vitalitat, dalt de puntes rocoses, en atalaies amb paisatges espectaculars… Les ermites i els ermitans eren com llumenetes místiques que brillaven enmig del desert carmelità.

Les ermites de Cardó
Entre 1611 i 1626 es van edificar 11 ermites, que un segle després es convertirien en 14. Les primeres van ser la de sant Bernat, sant Joan, sant Jeroni, sant Onofre, santa Anna, sant Simó, santa Teresa, sant Josep, santa Carme, santa Agnès i de Àngel. Posteriorment es van aixecar les de la Natividad de Nuestra Señora, Sant Elies i Sant Roc.
Entre 1611 i 1626 es van edificar 11 ermites, que un segle després es convertirien en 14. Les primeres van ser la de sant Bernat, sant Joan, sant Jeroni, sant Onofre, santa Anna, sant Simó, santa Teresa, sant Josep, santa Carme, santa Agnès i de Àngel. Posteriorment es van aixecar les de la Natividad de Nuestra Señora, Sant Elies i Sant Roc.

Els benefactors de l’ermitori

Els costos de la construcció i manteniment de cada ermita els sufragaven personatges adinerats de l’època. A canvi l’ermità pregava dia rere dia per la salvació de l’ànima del benefactor de la seva ermita. Hi havia tot un reglament per fer funcionar aquest sistema. Es certificava amb acta notarial.

Però, a banda de la burocràcia que calia fer, la vida dels ermitans transcorria plàcidament dalt de les ermites. Aquestes disposaven d’una font, un hort i també un jardinet. Cada ermita tenia una delimitació de terreny que l’ermità no podia abandonar. Els ermitans passaven llargues temporades aïllats en les seves respectives ermites. La seva vida era senzilla i austera. Estimaven tot el que els envoltava. No necessitaven res més. Eren feliços així. Portant aquesta vida de simplicitat i de contacte permanent amb la natura.

Fonts / Arxiu de la Orde dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears