Temps de misèria i bandolerisme
Ens situem a la segona meitat del segle XIX, una època convulsa marcada per la pobresa i la inestabilitat política. Els camins i boscos eren sovint refugi de bandolers, homes que vivien al marge de la llei i que, perseguint la fortuna o la simple supervivència, es convertien en temuts malfactors. Alguns eren lladres comuns, d’altres, exsoldats o pagesos empesos a la delinqüència per la misèria. La seva vida era errant, fugint constantment de la justícia, refugiant-se en coves i masos abandonats, i sovint acabava de manera tràgica: empresonats, executats o abatuts en enfrontaments amb els sometents o els mossos d’esquadra.
En aquest context, la comarca del Priorat fou un escenari habitual d’actuacions bandoleres, i entre els noms més temuts hi trobem Joan Vea Miró, conegut com el Cap Blanc.
El Cap Blanc, el bandoler que burlava la justícia
Aquest famós bandoler actuava en colla per la comarca del Priorat, assaltant masies i camins. Quan se sentia perseguit, s’esmunyia cap a la serra de Montsant, una zona que coneixia a la perfecció, amb coves i amagatalls que li permetien escapar de la justícia.
El Cap Blanc era desafiant i es vantava de la seva impunitat. En diverses ocasions es burlà dels sometents —grups de civils armats organitzats per combatre els bandolers— i s’atreví fins i tot a desafiar les autoritats.
El seu esperit temerari el portà a participar en un enfrontament amb els mossos d’esquadra al coll de Poboleda, l’11 d’agost de 1859. Pocs dies després es deixà veure pels pobles del Priorat amb la seva colla, fent gala de la seva immunitat. A Porrera hi tornà el 14 d’octubre, i els sometents intentaren perseguir-lo fins a l’ermita de Sant Antoni, a Ulldemolins, però, com sempre, el bandoler aconseguí desaparèixer sense deixar rastre.
El segrest fallit del mas de Marimon
El Cap Blanc i els seus homes no només robaven, sinó que també intentaven segrestar personatges influents per exigir-ne rescats. Un dels episodis més coneguts de la seva carrera tingué lloc el 27 d’abril de 1867, quan ell i la seva banda s’amagaren en uns matolls a prop del mas de Marimon, esperant el moment oportú per raptar l’amo, Antoni Marimon i Català.
Quan els treballadors plegaven, els bandolers s’abalançaren sobre el propietari. Alguns treballadors intentaren defensar-lo, però els assaltants els superaven en nombre i en violència. En l’enfrontament, morí Joan Corballer i un altre treballador en resultà ferit.
Els bandolers aconseguiren segrestar Marimon i el conduïren fins a la serra de Montsant. La resposta de les autoritats fou immediata: uns 500 homes entre sometents i mossos d’esquadra es mobilitzaren per trobar-lo. Es registraren coves i racons des de Montsant fins a les muntanyes de Prades, passant pel Queraltó i Puigcerver, però els segrestadors es movien amb astúcia i semblaven haver-se evaporat.
Finalment, el 3 de maig, Antoni Marimon aconseguí escapar-se d’una cova situada al terme de Farena (Muntanyes de Prades), on els bandolers el tenien retingut. Es presentà sol i extenuat a Cornudella, després d’haver fugit aprofitant un descuit dels seus captors. La banda del Cap Blanc no aconseguí cobrar el rescat, però tampoc fou atrapada en aquella ocasió.
El destí dels bandolers
El Cap Blanc fou un dels últims grans bandolers que aterrí el Priorat en una època en què el bandolerisme començava a decaure. Amb l’augment de la pressió policial i la modernització de les forces de seguretat, la vida errant dels bandolers esdevingué cada cop més difícil. Molts acabaren afusellats o penjats, altres foren capturats i condemnats a llargues penes de presó, i alguns, com el Cap Blanc, s’esfumaren sense deixar rastre definitiu.
Encara avui, el record d’aquells temps perviu en la memòria col·lectiva i en les històries que s’expliquen cada vegada de manera més ocasional.
Actualitzat: 14-03-25