La penitència del rei: llegenda i veritat a Benifassà
Conta la llegenda que Jaume I es confessava abans d’anar a les batalles. Com a bon cristià, purificava la seva ànima revelant els pecats al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal. Però, en tornar d’una campanya, la cort ja murmurava sobre l’existència d’un amant del rei. El bisbe, potser per error o per convicció, ho havia fet públic. Jaume I, enfurismat per aquella traïció al secret de confessió, manà tallar-li la llengua.
Quan la notícia arribà al Papa Innocenci IV, aquest excomunicà el rei. Tanmateix, atesa la seva importància en la lluita contra els infidels, li oferí la redempció: construir un hospital a Mallorca o un convent a Benifassà. Jaume I trià la segona opció i envià monjos de Poblet per completar la fundació del monestir de Santa Maria de Benifassà, que ja s’havia iniciat anys abans. El 1246, el rei fou absolt públicament a Lleida després de demanar perdó davant una assemblea de prelats i nobles.
Una pedra amb missatge
Diu la tradició que, en un racó del monestir, hi ha un relleu singular: un bou traient-se una espina de la pota i uns àngels elevant una ànima cap al cel. Aquesta imatge no és casual: simbolitza la penitència del rei, el dolor provocat per l’acte comès i la salvació aconseguida per l’obra feta. Una metàfora esculpida en pedra per recordar que el perdó i la redempció són possibles.
La Tinença de Benifassà: un paisatge sagrat
El monestir s’aixeca en un entorn majestuós: la Tinença de Benifassà, a les comarques del nord del País Valencià. Aquest territori, avui Parc Natural, és un mosaic de boscos centenaris, cims abruptes i pobles de pedra que respiren silenci i història. Més enllà de la seva bellesa natural, la Tinença conserva un ric patrimoni cultural vinculat a l’activitat monàstica i a la vida rural d’antany. L’aïllament i la pau d’aquestes muntanyes oferien el marc ideal per al recolliment espiritual, però també per a la repoblació i l’organització del territori després de la conquesta cristiana.
Què és una llegenda?
La paraula “llegenda” prové del llatí legenda, que significa literalment “allò que s’ha de llegir”. En l’edat mitjana, designava les vides dels sants que es llegien durant els oficis. Amb el temps, el terme va anar prenent el sentit que avui coneixem: una narració tradicional, amb elements meravellosos o simbòlics, que sovint té un origen real.
La història del rei Jaume I i la fundació del monestir de Benifassà n’és un bon exemple. La llegenda ens arriba embellida, però se sosté sobre fets documentats: una excomunió papal, una reconciliació pública i una obra de penitència que encara avui podem visitar. Així, la llegenda no sempre és ficció: sovint és la memòria popular d’una veritat passada que ha pres forma de relat.
Actualitzat: 06-05-25