“L’Amor i el Temps” és un conte breu que ens fa reflexionar sobre els sentiments i els valors humans.
L’illa dels sentiments i els valors humans
Hi havia una vegada una illa meravellosa, de bellesa inigualable, on habitaven tots els sentiments i valors humans. Hi vivien la Felicitat, la Tristesa, la Saviesa, la Vanitat, la Por… i, per descomptat, l’Amor.
Un dia, un pressentiment fosc es va estendre per l’illa: estava a punt d’enfonsar-se. La notícia es va escampar ràpidament, i tots els sentiments van començar a preparar els seus vaixells per marxar. L’únic que va decidir quedar-se fins a l’últim instant va ser l’Amor.
Quan l’illa ja s’enfonsava, l’Amor va entendre que no podia quedar-se més temps i va demanar ajuda.
La Riquesa va passar prop seu en una embarcació fastuosa, plena de tresors brillants.
—Riquesa, si us plau, porta’m amb tu!
—No puc, Amor —va respondre amb fredor—. El meu vaixell està ple d’or i joies, no hi ha lloc per a tu.
L’Amor, desesperat, va veure l’Orgull en una barca esplèndida, lluint enmig de les onades.
—Orgull, si us plau, ajuda’m!
—No puc portar-te —va contestar l’Orgull, mirant-lo amb desdeny—. La teva presència podria tacar la meva reputació. I què dirien els altres si viatgés amb tu?
L’Amor va veure la Tristesa remant lentament, amb la mirada perduda en l’horitzó.
—Tristesa, deixa’m anar amb tu!
—Ho sento, Amor… —va murmurar amb veu apagada—. Estic tan trista que necessito estar sola.
El Bon Humor va passar saltant d’alegria, cantant i rient sense parar. L’Amor va cridar-lo, però ell, distret per la seva pròpia joia, ni tan sols el va sentir.
Aleshores, la Por va aparèixer en una petita barca i, en veure l’Amor, va remar més de pressa per allunyar-se’n.
—Si em quedo amb tu, m’enfonsaré! —va cridar la Por, fugint sense girar-se.
Fins que va aparèixer un ancià
L’Amor, abatut, es va quedar sol mentre les aigües començaven a cobrir l’illa. Quan ja pensava que s’ofegaria, una veu suau i serena li va dir:
—Vine, Amor, jo et portaré.
Era un ancià que s’acostava amb una barca humil però segura. L’Amor hi va pujar, alleujat. Quan van arribar a terra ferma, l’ancià va marxar sense dir res.
L’Amor, encara commogut, es va girar cap a la Saviesa i li va preguntar:
—Saviesa, qui era aquest ancià que m’ha salvat?
La Saviesa li va somriure amb complicitat i va respondre amb veu serena:
—Era el Temps.
—El Temps? —va murmurar l’Amor—. Però… per què m’ha ajudat ell?
La Saviesa va somriure amb dolcesa i li va dir:
—Perquè només el Temps és capaç de comprendre com d’important és l’Amor a la vida.
Actualitzat: 10-02-2025