De jove va fer de pagès i barber al seu poble (Marçà, Priorat). Quan va complir els 20 anys (1938) el van traslladar al front del Pirineu, a les muntanyes del Pallars. Passada la guerra decideix anar a Barcelona a estudiar Belles Arts. A principis dels anys 70 va retornar al seu poble natal juntament amb la seva esposa, l’artista filipina Lula Pérez. En un replà de la muntanya de la Miloquera, damunt el poble de Marçà, es van construir un autèntic casalici. Una mena de «santuari» rodejat de natura i també de paisatges oberts de gran bellesa. Dintre la casa s’hi van instal·lar un gran taller per continuar creant les seves obres.
Un artista arrelat a la seva terra
Marçà-Giné era conegut al seu poble i rodalies com lo «Merla» de Marçà. Fou tot un personatge. De gran «venada» artística, part de les seves obres eren un crit de denúncia al sistema establert. Marçà-Giné podia ser de caràcter extravagant, però per damunt de tot era realment autèntic. Amant de la llibertat i de dir les coses pel seu nom.
Vaig tenir l’ocasió de visitar a Marçà-Giné diverses vegades als anys 80 a la seva casa de la Miloquera. Al principi em va semblar una persona «xocant». En certs moments mentre explicava coses mostrava una actitud ferotge. S’exaltava de manera brusca. Però sempre et mostrava la seva hospitalitat i generositat. En molts aspectes em va semblar una persona força alliçonadora. Marçà-Giné va ser un artista prioratí que estimava les seves creacions, el seu poble i també la seva terra. No hi ha dubte que la seva obra hauria de tenir un reconeixement més valorat a nivell de país.
Entrevista a Marcel·lí Giner (1981)
Tot va començar de petitot
JOAN ASENS AGUILÓ (J.A.): Quan i com et vas iniciar en el món de l’art?
MARCEL·LÍ GINER (M.G) Sí, jo de petit sempre vaig apreciar l’art, arreplegar fang dels tolls per fer minats, allò de petitots… però quan havia d’anar a l’escola i fer matemàtiques, cois!… m’esverava i no anava a l’escola, tot eren plors i crits, que ja saps les coses que passen de petitots. Van haver de passar una colla d’anys, fins i tot la guerra i tenir jo 29 anys, per decidir-me d’anar jo a Barcelona. I mira que no m’agradava d’anar a Barcelona.
Hi vaig anar per la pressió d’en Jaume Sabaté del Masroig, el qual em passava a veure i em deia: «home, jo vaig a Belles Arts; tinc una beca…» I finalment em vaig animar i vaig anar a Belles Arts. Allí, en Jaume em va ajudar molt, perquè allà els professors, dibuixant per exemple, et repassaven una mica, però no et feien entendre les coses. I clar, mentre no entens les coses no pots saber-les.
Obrint camí
Això era l’any 1945. I el 51 vaig aconseguir una «beca» en un col·legi «hispano-americà». Allí vaig tenir relació amb moltes personalitats: Julián Marias, Ruíz Giménez, Carlos Lemos i gent molt important de la literatura. Vaig anar fent coses… Després vaig prendre part en unes oposicions al Clínic, i vaig guanyar-les: Només em donàvem 600 pessetes cada mes, però me les van donar molts anys. Ja no hi anava i encara me les donaven.
Vaig aprendre també ceràmica a l’Escola Industrial i allí també hi vaig anar 7 anys, perquè l’escultura sempre s’ha pintat. Des de que un alemany va trobar als porus del marbre les mihilines dels colors, vaig dir: «Noi! Para el carro! L’escultura s’ha de pintar!. I jo he pintat i he fet coses dins el concepte plàstic i pictòric de l’escultura. Ara tenim un forn a la Miloquera (la seva casa) i per tant procurem fer coses importants dins la característica plàstica, pictòrica i escultòrica.
J.A. La teva esposa és també una ajuda important en la teva obra?
M.G. Sí, sí, ella també fa coses. Discutim i m’ajuda, en fi, treballem…
L’expressionisme: “un cop de puny damunt la taula”
J.A. Com podries definir el teu art?
M.G. La característica del meu art és l’expressionisme. L’expressionisme és com un cop de puny damunt la taula… (baaam). Un cop de puny que tots…(baaam.)… perquè la gent ho entengui. Ja no hi podem anar amb mitges tintes en una societat tan desequilibrada. Has de fotre un cop de puny, o la gent no entén les coses.
J.A. Ara estàs treballant en l’escultura i el dibuix. Per quina cosa de les dues et sents més vinculat.
M.G. No, no. Les dues coses són el mateix. Jo sempre he dibuixat i he fet escultura. Però el dibuix és tan pràctic.! Agafes i… boooom!… fas uns esgarramanxos i surt gent per aquí i per allà, homes i dones… surt de tot. I naturalment és una cosa golosa, perquè aquesta manera de dibuixar que jo faig, em penso que encara no la fa ningú. Tota aquella gent que dibuixo, jo no els busco, em surten. És a dir, jo agafo un carbó pla, el faig girar per damunt del paper i bim bam, bim, bam, bim, bam, bim, bam, vaig descobrint coses , i organitzo un petit tema de gent que parlen, que fan, que no fan…
Troballes inesperades
Però que és gent que s’assembla naturalment a les escultures que jo faig. Treballant amb fang també faig troballes. En dic troballes perquè quan pasto fang em surt gent sense buscar-la. A vegades vull fer coses i… per exemple: he de pastar fang per a fer un cap… el tinc remullat començo a pastar pim pam pim pam, vaig deixant pilots de fang, i… punyeta anant fent animalades i coses que em surten bim bam bim bam i el que havia de fer no ho he pogut fer… Torna a pastar fang i a no mirar el fang, perquè si el miro estic perdut.
“Petits fills”
J.A. De quina obra estàs avui més satisfet?
M.G. De no cap i de totes. Les obres d’un artista són com petits fills, m’entens?. Potser hi ha algun bord però hi ha gent que te’ls estimes.
«Guia del Priorat» -Edicions Llibreria de la Rambla de Tarragona-.1981
Joan Asens. Les paraules de Marçàginé ressonen fortes i precises com un seguit de cops de puny damunt la taula. Potser encara millor, com un seguit de cops de mall. Quan ell us parla sembla que sigui una de les seves escultures amb aquelles cares allargades i ulls immensos, amb aquells braços i aquelles mans enormes, qui us està dirigint la paraula. L’expressionisme de les seves escultures i dels seus dibuixos és un petit reflex només del seu rostre eixut i del seu gest concret. “[/su_box]
