D’on ve realment

Si passegem pels camins del Baix Priorat o vora els costers de la Ribera d’Ebre, hi ha una planta que segur que us cridarà l’atenció. Parlem de la figuera de moro, també coneguda popularment a les nostres comarques com a xumba. Amb les seves pales plenes de punxes i els seus fruits de colors vius, s’ha convertit en una part inseparable d’una part del nostre paisatge.

Malgrat la seva forta presència, el seu passat amaga un gran misteri. Algunes cròniques locals diuen que aquesta planta ja la conreaven els àrabs als segles IX i X. Però, és realment cert? Avui viatgem a les arrels de la figuera de moro per descobrir una història al·lucinant que connecta casa nostra amb el continent americà.

Un origen indiscutible: les terres de Mèxic

En primer lloc, cal desmuntar un mite històric molt escampat. La figuera de moro (Opuntia ficus-indica) no és una planta autòctona de la Mediterrània. De fet, pertany a la família dels cactus. Com que tots els cactus del món són nadius d’Amèrica, és botànicament impossible que els àrabs medievals la conreessin a l’Ebre.

En realitat, aquesta espècie és originària de Mèxic, on s’anomena nopal i el seu fruit rep el nom de tuna. Per tant, no va arribar a Europa fins després del viatge de Cristòfol Colom, ben entrat el segle XVI.

L’origen dels noms: per què en diem «de moro» o «xumba»?

Llavors, si ve d’Amèrica, per què serveix aquest nom tan curiós? Durant el segle XVI, la societat catalana utilitzava l’etiqueta «de moro» per referir-se a qualsevol producte exòtic o que venia de terres llunyanes i càlides.

D’altra banda, la paraula «xumba» té una connexió directe amb els primers viatges transatlàntics. Els mariners espanyols van adoptar aquest terme de les llengües indígenes de les Antilles, al Carib, i el van escampar per tota la Península.

A més, hi ha un gir de guió fascinant. Quan els moriscos van ser expulsats l’any 1609, molts van marxar seguint el curs del riu Ebre. Es van emportar pales d’aquesta planta cap al nord d’Àfrica, on es va estendre tant que avui en dia els magribins en diuen «figa dels cristians».

El secret més valuós: un insecte que valia or

Aleshores, quin va ser el motiu principal per portar aquesta planta punxeguda cap a Europa? Sorprenentment, el valor real no es trobava en el fruit, sinó en un paràsit que viu a les seves pales: la coquinya o cochinilla.

Abans de l’arribada d’Amèrica, Europa tenia un gran problema: aconseguir un color vermell intens per a la roba era caríssim i els tints que hi havia (com el de la planta Rubia tinctorum) quedaven més aviat apagats o de color taronja. El vermell era el color del poder, de la reialesa i dels cardenals de l’Església, i tothom el volia.

Els asteques havien dominat l’art d’assecar aquests petits insectes paràsits d’aquesta planta per obtenir un tint vermell intens i brillant: el carmí. Tal com hem dit, en aquella època, aconseguir roba de color vermell era un símbol de màxim poder i reialesa.

Quan la coquinya va arribar a Espanya, es va convertir en la segona importació més valuosa d’Amèrica, només per darrere de l’argent i de l’or. La corona espanyola va mantenir el monopoli i el secret d’aquest tint durant quasi dos segles. Tota Europa els comprava la coquinya a preu d’or per tenyir els vestits de la noblesa, inclosos els famosos uniformes vermells de l’exèrcit britànic (els Redcoats).

Una aliada per al pagès de l’Ebre i el Priorat

Tot i que aquesta planta necessitava un clima més tropical i no va funcionar a la Península, la figuera de moro ja s’havia escampat per les nostres comarques. Ràpidament, els pagesos de la Ribera d’Ebre i el Priorat van descobrir que la figuera de moro era una aliada ideal per a la vida rural gràcies a tres utilitats clau:

• Tanques rústiques vives: Es plantaven als marges dels camins per delimitar les finques i evitar l’entrada de senglars o del bestiar.
• Menjar d’emergència: En èpoques de sequera extrema, es cremaven les punxes de les pales per alimentar els animals, ja que la planta emmagatzema molta aigua.
• Protecció del sòl: Les seves arrels fortes ajudaven a fixar la terra dels talussos i a protegir els bancals de llicorella durant les grans llevantades.

Malgrat que avui la classifiquem com una planta invasora, per als nostres avantpassats va ser una aliada per a certs menesters de la pagesia. Una joia botànica mexicana que va canviar la història dels colors a Europa i que va trobar en el clima de l’Ebre i el Priorat la seva segona llar.