El Desert de les Palmes, fou declarat paratge natural protegit de la Comunitat Valenciana el 16 d’octubre de 1989. Enclavat a la província de Castelló forma part de cinc termes municipals: Cabanes, Benicàssim, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló de la Plana. La superfície protegida ocupa un total de 3200 ha i la cota màxima correspon al cim del Bartolo (729 m). Aquesta serra litoral ens ofereix una gran riquesa natural, històrica i social. El clima es caracteritza per ser clarament mediterrani.
La seva proximitat al mar el dota de unes característiques climàtiques especials, a causa dels vents de llevant que, carregats d’humitat. Aquest fet provoca boires permetent la formació de microclimes més humits. El paisatge que podem contemplar avui dia es troba en fase de recuperació després dels incendis ocorreguts els anys 1985 i 1992.
Història
El nom de desert no té un origen geogràfic, ja que desert és el terme amb què els carmelites descalços designen aquells llocs solitaris i allunyats de la població. Precisament en aquest paratges s’hi van retirar per dedicar-se a la contemplació i oració. Com que a la zona abundaven, i encara avui abunden, els margallons, el parc va passar a anomenar-se Desert de les Palmes.
Les terres del Desert de les Palmes han estat poblades des del neolític, encara que la seva història comença realment amb l’arribada dels pares carmelites. Un dels fundadors i personatges més emblemàtics del Desert va ser fra Bartomeu, del que expliquen que, tant li agradava pujar a la muntanya de Sant Miquel que actualment el seu cim és conegut per tots com el Bartolo. La presència dels carmelites ha llegat dues de les construccions més emblemàtiques del paratge: l’antic monestir, del qual només en queden les ruïnes al ser destruït per unes fortes pluges. I el monestir nou, on resideixen actualment els monjos.
Geologia
Al Desert de les Palmes, el vermell intens de l’arenisca (triàsic), juntament amb el color grisenc de la calcària (juràssic i cretaci) i el negre de les pissarres (paleozoic) configuren una varietat cromàtica vistosa. És precisament la presència de pissarres i arenisques el que confereix a aquesta zona un estatus especial dins de la geologia valenciana, afavorint l’existència de comunitats vegetals singulars.
Vegetació
La vegetació que actualment s’observa al Parc Natural del Desert de les Palmes, és la pròpia dels ecosistemes litorals valencians sobre sòl silicis i calcaris. A tot l’espai natural es reflecteix el resultat dels anys d’activitat humana que han deixat empremta d’antigues transformacions derivades del pasturatge, l’agricultura i el carboneig. Tot i que la zona ha patit incendis forestals de gran intensitat, la vegetació ofereix una bona capacitat de regeneració després del pas del foc.
Dins l’estrat arbori es poden observar com a espècies principals, sobre gresos, el pi rodeno acompanyat en alguns racons ombrívols per sureres. Mentre que en aquelles zones on afloren les calcàries, és més freqüent trobar pi blanc i alzines.
A les zones humides, destaquen exemplars d’oms i esquitxant les zones obagues del parc el roure de fulla petita. A el barranc de les Santes es distingeixen dos peus de gran port de Quercus cerrioides, espècie molt rara a la Comunitat Valenciana.
L’estrat arbustiu, que actualment ocupa una gran extensió al paratge, compta amb espècies com l’arboç, el marfull, el margalló, ginesta de distribució reduïda i galzeran en zones obagues juntament amb diverses falgueres i molses. Totes elles espècies protegides per la legislació valenciana.
Un estrat típic de la vegetació mediterrània litoral són les lianes, representades al Desert de les Palmes per l’heura, l’esbarzer, el lligabosc i la rogeta. Finalment, i dins de l’estrat herbaci, trobem espècies fàcils d’observar com la jonquera, la foixarda i el llistó.
Fauna
És molta i variada la fauna que troba refugi i aliment dins del Parc Natural del Desert de les Palmes, encara que no sempre a la vista del visitant.
En el grup de les aus destaquem les esmunyedisses busqueretes, el confiat pit-roig i el cua-roja. Entre els pins és fàcil detectar petites famílies de pàrids com les mallerengues.
La primavera ens sorprèn amb la presència de la oreneta comuna i els falciots sempre volant a la caça d’insectes. Així mateix és fàcil distingir pels seus vius colors a l’abellerol formant esvalotadors grups.
El grup de les rapinyaires, tant diürnes com nocturnes, també té lloc al parc. Així durant el dia no és difícil veure el xoriguer vulgar o el falcó pelegrí. O també alguna de les diferents espècies d’àligues com la resident àguila cuabarrada, o l’estival àguila culebrera.
A la nit es pot escoltar el cant de rapinyaires nocturns com l’autell i el mussol comú entre d’altres. En quant als mamífers, el més gran és el porc senglar que, lliure de depredadors naturals, troba aquí un paradís entre fruits i arrels. També és possible descobrir la guineu, el conill, la llebre, la geneta, l’esquirol vermell i l’eriçó.
A la recerca d’insectes volen diverses espècies de ratpenats, estant la majoria protegits. Els més abundants són el ratpenat comú i l’orellut meridional.
Els rèptils i amfibis estan representats per la granota comuna, gripau parter, llangardaix ocellat, sargantana ibèrica, colobra bastarda, d’escala i de ferradura.