Les intel·ligències humanes que cap algoritme podrà substituir

Vivim en una època obsessionada amb la intel·ligència artificial. Sembla que totes les mirades se les emporta la capacitat dels algorismes per generar textos, analitzar dades o crear imatges. No obstant això, aquesta obsessió tecnològica amaga una realitat fonamental: la IA és només un tipus molt concret de processament. L’ésser humà desplega un mosaic d’intel·ligències úniques que cap màquina no podrà orquestrar ni substituir mai.

El límit de la IA davant la intel·ligència emocional i social

La IA pot analitzar el sentiment d’un text o reconèixer patrons en una expressió facial. Tanmateix, conèixer les emocions no és el mateix que sentir-les. Com va assenyalar el psicòleg Daniel Goleman en la seva obra de referència Emotional Intelligence (1995), la veritable intel·ligència emocional requereix autocontrol, empatia i una connexió profunda amb els altres.

L’empatia humana no neix d’un càlcul fet per una maquina. Per tant, neix de la nostra pròpia vulnerabilitat i de les experiències viscudes. Una màquina pot simular respostes compassives, però l’escolta activa, el consol real i la capacitat de llegir un silenci continuen sent patrimoni exclusiu de les persones.

La connexió tangible: intel·ligència naturalista i pràctica

Mentre la IA opera en un entorn digital abstracte, l’ésser humà viu en un món físic i tangible. En la seva coneguda Teoria de les Intel·ligències Múltiples (Frames of Mind, 1983), Howard Gardner va definir la intel·ligència naturalista com la capacitat de comprendre l’entorn, reconèixer patrons en la natura i connectar amb els éssers vius.

A aquesta dimensió s’hi afegeix la intel·ligència pràctica, concebuda pel psicòleg Robert Sternberg en la seva Teoria Triàrquica de la Intel·ligència (1985) com la capacitat d’adaptar-se i resoldre problemes quotidians en el món real («saber-se espavilar»). Aquestes habilitats neixen de l’observació directa, de l’ús dels sentits i del contacte amb la matèria, un terreny inaccessible per a un algorisme sense sentits ni vivències.

Creativitat i recerca de sentit: la dimensió existencial

La intel·ligència artificial genera contingut combinant informació existent. En canvi, la creativitat humana neix de la necessitat d’expressar emocions, intuïcions i vivències úniques. A més, les persones tenim allò que molts autors anomenen intel·ligència existencial o filosòfica: la capacitat de plantejar-nos preguntes profundes sobre el sentit de la vida, l’ètica i el nostre destí. La IA no es pregunta per què existeix ni sent la necessitat de comprendre el món. Per això, l’art, la filosofia i el pensament crític continuen necessitant la mirada humana.

L’arma de doble tall: ús beneficiós o manipulació?

La tecnologia mai és neutra; depèn de les mans que la guien. La IA pot ser una eina extraordinària per a la medicina o l’educació, però també presenta un costat fosc si no s’aplica amb criteri ètic.

Actualment veiem exemples preocupants d’aquesta cara B: la creació d’imatges falses i enganyoses utilitzades per certs partits polítics per atacar adversaris, la proliferació de bulos (notícies falses) dissenyats per manipular l’opinió pública o, a un nivell molt més alarmant, el desenvolupament d’aplicacions militars automatitzades. En aquests escenaris, delegar certes actuacions o decisions crítiques a un algorisme és un perill real. És precisament aquí on la intel·ligència ètica i el pensament crític humans han de fer de tallafocs.

La IA com a complement de suport, mai com a substitut

El futur no passa per triar entre la humanitat i la tecnologia, sinó per entendre el paper de cadascuna. La intel·ligència artificial ha de ser una eina de suport per estalviar-nos temps, alliberar-nos de tasques repetitives i ampliar la nostra capacitat de coneixements i d’anàlisi. Per contra, el criteri, la sensibilitat, la presa de decisions i la connexió humana han de romandre sempre en mans de les persones. La IA ha de ser un complement útil, però mai la guia de la nostra existència.

A més, aquesta expansió desenfrenada de la tecnologia no és gratuïta: l’enorme consum d’aigua i energia dels grans centres de dades planteja un repte mediambiental de primer ordre que analitzarem en profunditat en un pròxim article.