Panxampla, una vida d’aventures

El personatge

Joan Pujol Fontaner, conegut popularment com lo Panxampla, va néixer a Alfara de Carles el 23 d’abril de 1857. Era el més petit de sis germans d’una família molt humil, i ben aviat es quedaren sense pare. Per això, amb només catorze anys, marxà a treballar al Regués (Tortosa). No va anar mai a l’escola, i morí analfabet, com tantes altres persones del món rural d’aquell temps.

En aquella època, ben aviat li van penjar l’etiqueta de bandoler i criminal. Tanmateix, Panxampla no s’assemblava gens als bandolers típics d’aquella època, ni tampoc era un criminal per naturalesa. Tot i això, la premsa ja afirmava que de jove era «sedicioso, alborotador, pendenciero y dispuesto siempre a todo escándalo. Pujol dio a entender claramente desde los primeros pasos de su vida su osadía y atrevimiento».

Els qui el recordaven sempre afirmaven que no era una mala persona, però que mai tolerava la traïció ni l’engany. Deien que mai robava als pobres, sinó que fins i tot els ajudava en alguna ocasió. Aquests aspectes van contribuir a la creació d’un personatge destinat a la posteritat.

Integrat a les guerrilles carlines

Probablement ja cap al 1870 s’integrà a les primeres partides carlines que s’organitzaven al sud de l’Ebre. Arribà a ser suboficial de la companyia de lo Capellà de Flix. L’assassinat d’un superior durant la guerra es recull en diverses fonts. Es diu que va acabar el conflicte dins les tropes liberals, ja que el juny de 1875 ell i un amic feriren de gravetat un altre jove del poble en el transcurs d’una disputa. Si hagués arribat a la pau com a suboficial carlí, hauria estat empresonat, fet que impedeix que se’l trobi de tornada a Alfara tan aviat.

Designis de la vida

El punt d’inflexió en la seva vida va ser la mort de Marià Fontanet, conegut com Marianet de la Viuda. Els fets van tenir lloc a Alfara el 24 de novembre de 1877, quan, a les dues de la matinada, Marianet va manar a la seva filla que anés a buscar aigua a la font de la plaça. Allà es va trobar amb quatre joves, entre ells Panxampla, que, després d’haver begut massa a la taverna, rondaven pel poble.

El Diari de Tarragona núm. 282, del dia 1 de desembre de 1877, va informar d’aquesta manera: «la persiguieron hasta casa, dos delante y dos detrás. Frente a la casa, el padre defendió a la hija y uno de los cuatro disparó una pistola a quemarropa al padre, dejándole cadáver en el acto».

Per aquest crim, Panxampla va ser empresonat a Tortosa. No obstant això, els testimonis del poble afirmaven que l’assassí de Marià Fontanet havia estat Joan Cuanco, un dels amics de Panxampla. Segons fonts locals i el relat del llibre de J.J. Rovira Climent, «en Joan Cuanco era casat i tenia família, mentre que Panxampla era solter, i per amistat van fer córrer que havia estat ell…».

Panxampla, fugitiu pels Ports

Panxampla aviat aconseguí fugir de la presó amb altres vuit companys acusats d’homicidi. Entre ells hi havia Josep Centelles, conegut com el Sort, i Josep Bel, també d’Alfara; Josep Ralda –lo Blanco– de Godall, que es convertiria en el seu home de confiança, i Joan Chavelsa. Aquella partida s’ensenyorí de les contrades dels Ports durant un any, aprofitant l’escabrositat del terreny i la multitud d’amagatalls que els oferien les muntanyes.

Al Diari de Tarragona núm. 245, del 19 d’octubre de 1879, es podia llegir: «La Guardia Civil ha realizado una penosa campaña en los puertos de Beceite donde se han refugiado cinco criminales de los escapados de las cárceles de Tortosa. La persecución es tan activa como permite lo quebrado de las montañas que les sirven de guarida, y día y noche no descansan las beneméritas parejas de este Instituto destinadas a volver la tranquilidad a los habitantes de aquellas masías que la han perdido con la aparición de aquella cuadrilla de facinerosos».

Finalment, amb l’ajuda de sometents i espies, la Guàrdia Civil va tornar a capturar Panxampla. El Noticiero Dertosense del 23 d’octubre de 1879 informava: «Al amanecer del domingo último (día 19) fue capturado el célebre criminal de Alfara, le hallaron sin armas y declaró que iba a presentarse a las autoridades». Però el gener de 1880, Panxampla escapà una altra vegada i es refugià novament a les muntanyes dels Ports.

Solitud, llibertat i persecucions pels Ports

Durant les llargues temporades de fugida, Panxampla rondava per les muntanyes com un animal feréstec. Hi havia dies que se sentia ple d’energia i esperançat de trobar una sortida a la seva situació; altres dies, però, la immensitat dels Ports l’angoixava. Sentia la llibertat, però també una gran solitud. Sovint s’acostava a alguna masia buscant un plat calent i una mica de companyia, i es mantenia informat sobre què es deia d’ell. Els masovers l’ajudaven, alguns per simpatia, d’altres per por. En més d’una ocasió, la gent de la muntanya el va salvar de situacions límit.

De tant en tant es trobava amb persones i situacions insòlites. Per exemple, un dia va arribar a la zona alta de Refalgarí, on va veure unes persones que vivien en cabanes rústiques, vestits amb túniques velles i amb els peus descalços. Un altre dia, al mas de Maraco, va trobar una misèria encara més profunda que a casa seva; aquells masovers de la muntanya ni tan sols tenien plats per menjar, tenien mal aspecte i anaven mal vestits. 

Un desenllaç tràgic

Panxampla es va convertir en una llegenda amb un perfil gairebé sobrenatural, capaç de preveure emboscades i sortir il·lès de tiroteigs. El juny de 1881, decidí abandonar els Ports per començar de nou. Marxà d’amagat a França amb el seu company Blanco, i a Carcassona conegué Cesària Victorine Milhau, amb qui tingué un fill el novembre de 1882.

Però el desembre d’aquell mateix any fou detingut a Carcassona i extradit a Espanya. Segons es diu, la seva detenció al sud de França fou a causa de la traïció d’un tal Joaquim Barberà Chavarria, de Roquetes. Joan Pujol fou empresonat a Tarragona i afusellat el 16 de juny de 1883 a les 8 del matí, a l’edat de 26 anys.

El consell de ministres del dia 12 havia acordat no aconsellar l’indult, que hauria pogut concedir Sa Majestat. Així doncs, no hi va haver cap indult. La seva parella, Cesària, arribà aquella tarda a Tarragona amb una bossa de monedes d’or per intentar salvar-lo, però ja era massa tard.

Fonts:

• Conflicte i violència a l’Ebre (De Napoleó a Franco), Josep Sánchez Cervelló, 2001.
• Panxampla, bandoler o fugitiu?, J.J. Rovira Climent, 1980-1995.

Imatge capçalera:  “Paxampla, bandoler o fugitiu? “J.J. Rovira Climent.