Durant segles, les campanes han estat la veu sonora dels pobles i ciutats. Des del cloquer d’una petita església rural fins a les alçades de les catedrals, el seu repic ha marcat el ritme de la vida quotidiana, els moments sagrats, les tragèdies, les celebracions i, fins i tot, les crides a la revolta. Al darrere d’aquest llenguatge sonor hi ha una figura sovint oblidada però fonamental: el campaner.
Un ofici amb història
L’ofici de campaner és un dels més antics vinculats al món religiós i comunitari. El seu origen es remunta a l’Edat Mitjana, quan es va generalitzar l’ús de campanes per anunciar l’hora de la missa, marcar les hores del dia o avisar d’un perill. En aquell temps, tocar les campanes no era només una tasca funcional, sinó també una responsabilitat social: el campaner era qui connectava la comunitat amb el transcendent, amb el temps i amb la vida col·lectiva.
El campaner no només tocava les campanes, sinó que també se’n cuidava: pujava al campanar, en feia el manteniment, reparava cordes, engreixava rodaments. Sovint, coneixia a fons el funcionament mecànic de tot el sistema. L’ofici requeria força física, resistència i una gran habilitat per coordinar els diferents tocs, segons el moment i la intenció.
Un llenguatge propi
Les campanes no sonen mai de la mateixa manera. Hi havia diversos “tocs” segons l’ocasió: toc d’Àngelus, toc de missa, toc de morts, toc d’alarma, toc de festa major, repics solemnes… Cada toc té una estructura pròpia i una finalitat ben concreta. Abans, aquest llenguatge era conegut per molta gent, que interpretava segons el ritme i la durada del so si es tractava d’un casament, una mort, una missa especial o una emergència com un incendi o una tempesta.
Aquesta varietat de tocs requerien un coneixement profund i pràctic, sovint transmès de manera oral de generació en generació. Els bons campaners eren capaços de tocar diverses campanes a la vegada, combinant repics, balanceigs i ritmes, i sovint ho feien sols, coordinant-se amb braços, cames i, en ocasions, tot el cos.
Campaner: un ofici que s’aprèn vivint-lo
Tradicionalment, l’ofici es transmetia de mestre a aprenent, com tants altres oficis antics. El coneixement no es trobava als llibres sinó a l’experiència acumulada. Sovint, el campaner era també sagristà, organista o ajudant de l’església, i formava part de la vida litúrgica del poble. Amb el temps, aquest saber s’ha anat perdent, sobretot a causa de l’automatització de les campanes. Moltes esglésies han instal·lat sistemes elèctrics que toquen automàticament els diferents sons programats.
Tot i això, hi ha llocs on encara perdura l’ofici de campaner amb el seu llegat gràcies a persones que, com el Ricardo Folch del Masroig (Priorat), mantenen viu l’esperit i la tècnica del repic manual. Alguns d’aquests campaners actuals són autèntics guardians de la memòria sonora del territori. Alguns, fins i tot, s’han agrupat en confraries o associacions per preservar i transmetre aquest patrimoni immaterial.
Un patrimoni sonor i emocional
Les campanes no només són instruments de bronze: són símbols vius. Formen part del paisatge sonor i emocional d’un poble. Qui no recorda el toc d’Àngelus al migdia, o aquells tocs lents que avisaven de la mort d’algú estimat? En dies de festa, el seu so alegre omplia les places i feia vibrar el cor dels veïns.
Als Països Catalans, existeixen grups com els Campaners de la Catedral de València, Campaners d’Os de Balaguer o els Campaners de Sant Feliu de Llobregat, que treballen per mantenir viva la tradició. A més, la UNESCO ha reconegut recentment el toc manual de campanes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, una empenta per protegir i valorar aquest ofici.