Relat d’una excursió de l’ONCE per Montsant. 24-10-2010.
Quan Josep Abelló s’afanya amb contalles, fins i tot callen moixons. Això sí, sempre hi quan excloguem noses domèstiques. Ara bé, la que desgrana en aquests moments, mereix elogis apart. Vull dir que la seva tirada mística, aquest cop l’endolceix amb perfídies cartoixanes. Amb tot es fa inoblidable amb notícies sobre una cacera del rei Jaume I per aquests verals.
El rei, un Massagran acostumat que no li donin gat per llebre, s’amoïna bo i formulant tres peguntes a un prior set-ciències. La primera quan s’acaba el món. La segona, quant es triga en voltar-lo. La tercera, quina cosa sap lo rei del cert, que el prior desconeix. Devia ser un tipus divertit el Conqueridor quan s’impacientava. Oi més si el refectori de l’establiment hi entenia prou en estofats de llebres. Desgraciadament en aquestes qüestions, Josep Abelló només pot garantir-nos llegendes d’anacoretes.
Sembla ser que en els moments més gloriosos del país, els menús a la carta, no s’estilaven. Els frares, temorosos de Déu i d’aquell Sant Pau, van posar fil a l’agulla. De seguida, van saber que l’assumpte era costerut. Llavors, el porquer, en saber preocupacions entre tantes corredisses, va aventurar solucions. Poc després, la comunitat decideix enviar-lo a Tortosa, convenientment abillat de fals prior. Sovint el Conqueridor fa palau a les ribes de l’Ebre. Són els dies de la seva espavilada i prolífica reina hongaresa.
Les respostes del porquerol son tan taxatives com sagaces. En la primera contesta que el món s’acaba l’últim dia. La segona, quan sigui al cel, que calculi segons tmb. La tercera, l’única certesa que sap lo rei és incerta perquè ell no és el prior. Sospito que el porquerol fou recompensat amb unes galtes de porc, d’aquelles que no necessiten paperot ni carta en braille.
Aquesta fou la penúltima intervenció del guia, abans d’encetar l’arribada a la Morera. Per descomptat, els aplaudiments no van ser discrets. Josep Abelló elabora quan adjectiva Montsant endins. Fins i tot llegendes i contalles flairen la seva aspror vital en un humor deliciós. Aquest cop el periple pels contraforts del parc desfan un camí que va des de Cornudella fins la Morera.
Tot comença en un entreforcs de camins prou significatius vora l’Albarca. Escollim senderes cartoixanes perquè anem al Monestir del Bonrepòs, a hores d’ara, quatre parets i una teulada si caic no caic. La desamortització de Mendizábal de 1835 va acarnissar-se prou amb aquesta gent. Sospito, com Josep Abelló, que els cartoixans hi entenien massa. Vull dir que Bíblia i vinyes no els ensarronaven. Quan la història de l’Església deixa en llocs discretes ordres que no paraven, vol dir que les Jerarquies no s’estaven per brocs. Per descomptat, no deixa de ser pura especulació de llepafils sobre denes i rosaris. Al capdavall,no solament s’enreda amb la pietat. En canvi, feia molta il·lusió sentir Montserrat Domingo, l’única ermitana de Montsant.
Quan vam arribar a Sant Joan del Codolar no hi era. Poques vegades tindré ocasió de sentir persones d’aquesta volada. En les poques coses que Josep Abelló desgrana d’aquest humil personatge, hi pesco una franca veneració. Al marge de les discussions religioses, Les passions eremítiques admiren pel seu exemple de modèstia i servei. L’ermita i la font són una delícia sota la flairosa i impertorbable presència dels xiprers. El apunts etnogràfics del guia són d’una ingenuïtat que enamora. El misticisme de la jornada ruixa com les floretes del bruc d’hivern. És a dir, l’assumpte rutlla entre grocs i verds camí d’ocres que la tardor vesteix. Sol, vent i núvols són amables en tot el matí.
De tant en tant, pugen sentors de bolets en racons inesperats. El Montsant no s’afanya en rovellons, però sí, en mataparents. Aquí, anacoretes i forasters lliguen si per Nadal passen febre. En tot cas, l’únic bolet que ningú no pot arrencar, és una analogia orogràfica meravellosament poètica en pedra. Les dimensions del Montsant sempre són fascinants mentre fem fondalades. Qualsevol caprici de la naturalesa no va més enllà d’una sotjada eremítica. Tot és íntim, inesperadament càlid, deixa de ser aspre quan el somriure perfila.
Quan arribem a la Capella de Sant Joan Petit, una sorpresa assalta. L’establiment religiós es configura en els primers dies de la II república espanyola. Té mèrit en unes contrades de viva presència anticlerical. Però, el Montsant, segur, sempre menja apart. La porta barrada de l’establiment indica encara devocions. Ara, el camí traspua marjals i conreus en agonia.
…
Més tard, a l’autobús, Anna Mulet regala carpeta en braille sobre itinerari i festes. Només per aquest detall, paga la pena enviar a l’eternitat una crònica com aquesta. Nota expeditiva, em deixo la carpeta a l’autobús. Poc després, Ioli Rodríguez em passa la seva perquè se la cruspeix durant el retorn. Després me la torno a deixar al cotxe dels caps. Fins l’endemà, al cafè de l’estació, no la recupero, inclòs cafetó estil Tuells. Però, cal retrocedir fins l’esclat final del llarg retorn. Oi més quan la barrila és servida entre Jordi Rovira i Maria Antònia Calmell autobús endins. De seguida, la tendresa d’aquestes persones fa que la meva ansietat s’esvaeixi.
La tertúlia fa un rentavaixelles excepcional sobre la jornada. Potser trobem que el guia de l’excursió és un pèl eixut. En canvi, jo crec que és un professional exigent. En totes les excursions que ha presidit el Montsant, les paraules sempre tenen un protagonisme que teixeix. Toca tots els registres que calguin: costumari, botànica, història, llegendes, geografia o etnografia, tot serveix per a pentinar-lo. No importa, la seva feina és vestir-nos el paisatge que no veiem. Una casa sempre viu per les persones que hi són. Si les persones que hi viuen, desapareixen, aquella casa ja no significa el mateix. D’aquestes coses, en Graham Greene en sabia un niu. Exactament, amb aquest Parc natural passa el mateix. Definitivament, enlloc no trobo cingleres més accessibles i poètiques.
Agustí Vilar
