Els vells masos del massís dels Ports foren abandonats fa un munt d’anys. Durant la postguerra, fou l’aparició de maquis als Ports, després, l’expulsió de la gent dels masos per l’establiment de la Reserva Nacional de Caça, i també per les perspectives d’assolir un millor nivell de vida a les poblacions de l’entorn del massís. El resultat ha estat la desaparició de masos, fonts i pouets, i per acabar, la impossibilitat de cercar informació oral arreu del Port, topònims, contalles i histories viscudes per les gents que hi habitaven.
Al Port ja no hi viu ningú. A l’hivern del 2001 vam poder rescatar la memòria d’un arnerol de 80 anys que ha viscut bona part de la seva vida a dalt de l’altiplà de Terranyes, a 1.170 metres, a més de tres hores de camí d’Arnes. És en Manuel Gil i Roig. Ell i la seva muller la Teresa Bonet i Boldó han conviscut un munt d’anys al Port d’Arnes suportant freds, pluges i molta solitud.
El Manuel ens diu que a Terranyes s’hi estaven a l’estiu, acomboiant un remat de 300 ovelles que s’abeuraven a dues cisternes del mas del Torrero, de 2.000 i 4.000 litres just a prop del mas. Quan l’aigua anava justa es baixava al barranc del Grevolar o la font del Ginebre.
“El nostre mas del Torrero, comenta en Manuel, ample i amb grans corralisses, el construí el meu pare ajudat pel seu germà gran, doncs jo sols tenia 14 anys. Per lligar les parets, de pedra plegada al voltant de l’obra, es feren varis forns de calç a un centenar de metres del mas. Per cercar pedra de fer guix calia davallar amb l’animal al mas de Miralles, a una hora de camí, carregant l’animal amb les sàrries ben curulles. El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes. Ja a dalt del pla, i a prop del maset del Simonet, hi ha erols amb sauló, que fèiem servir mesclat amb el calç per fer-ne morter.
Molt abans d’alçar el nostre mas, els plans de Terranyes estaven poblats a l’estiu amb molta gent d’Alfara i dels Reguers, que es dedicaven al cultiu de pataques per a llavor, també s’hi sembrava molt de blat, doncs ací dalt no existia la sequera mercès a la humida garbinada que ens venia del mar. Aquestes collites anaren minvant en aparèixer el porc senglar, que arrasaba la collita diàriament.
Els pagesos abandonaren Terranyes poc a poc, les masets que s’estenien des de la punta de la Miranda fins a les Foies anaren afonant-se, quedant-ne sols el mut testimoni dels marges i bancals. Malgrat tot, Terranyes sembla que està retornant al seu estat primitiu. Abans de plantar-hi pataques el senglar no existia a Terranyes, però si d’altres animals, llebres i conills a dojo, també esquirols, tudons i voltors, entre d’altres rapinyaires que no coneixo. Alguna vegada apareixeia el sauvatge, però no es deixava veure gaire.
Una mica per sota de Terranyes camí del coll de Miralles hi havia la nevera de Grau, on a l’hivern s’hi emmagatzemava la neu, atapeint-la amb palla per baixar-la a Arnes. Ací també s’hi emmagatzemaven pataques. Era un pou molt gran i fondo, on els pastors hi abocaven els animalets malalts o morts, ben aviat apareixien els voltors de qui sap on per atipar-se. Amb el pap ben ple els costava molt alçar el vol, que a la fi ho aconseguien volant en espiral fins
el forat del cim del pou, a cel obert.
Us he descrit unes pinzellades de la nostra vida a Terranyes. Aquest paradís encara subsisteix, però molt degradat, doncs hi arriba una pista forestal, que a més d’endur-se molts pins de Terranyes, permet l’arribada de motos i turistes que tot ho malmeten. Al lloc del nostre mas, l’Ajuntament d’Arnes hi ha edificat un refugi per a excursionistes. Els d’Arnes encara hi pugem a peu.
Espero que aquest bonic racó del nostre Port torni a ésser el de mig segle reculat, amb la protecció d’aquests paratges com a Parc Natural.”
Recopilació feta per Marc Jornet. Associació Cultural La Serena. Gandesa. Terra Alta. Hivern de 2001.
