Relat d’una excursió de la ONCE pel Parc Natural de la Serra de Montsant Per Agustí Vilar
El Parc Natural de la Serra de Montsant sempre m’enamora. Els seus guies i paisatges expliquen el turisme del futur. Dubto que els invidents trobin senderismes millor adaptats enlloc. No hi ha relació més accessible que la proposta que fan els guies d’aquest Menut i original parc. Tots els seus itineraris són aspres, durs i sorprenents. Però, els seus guies els transformen en deliciosos, calmosos i segurs. Certament, acabeu esllomats però els cossos obtenen pessics de plenitud. Uns nodriments difícils d’explicar entre granítiques incredulitats. Totes les tardors, els senderistes de l’ONCE cauen pels seus meravellosos vessants. Aquí, els crustacis xipollegen entre flaires i contalles.
Aquest cop la travessia comença a la Venta de la Llena al límit de les Garrigues amb el Priorat. Som al terme d’Ulldemolins. Anem a l’ermita de Sant Bartomeu per acabar a l’ermita de Sant Antoni. Tot plegat uns deu quilòmetres. Priorat profund. Barrancs, corriols i roques impressionants. Les pinedes i el marfull perfumen la lenta baixada fins al racó de sant Bartomeu. Ana Mulet explica el vigor d’un corner roques endins. L’orografia dels verals permet una riquesa botànica inaudita. Teresa Coll, la meva guia voluntària, és suau i diligent. Una senyora discreta i càlida, com cal. El dia és lluminós i aspre. El sol nodreix amable i decisiu.
El paisatge acull monàstic i rutilant Josep Abelló tira pel dret amb l’assumpte espiritual. Al capdavall, tothom oblida que el Priorat no té un nom debades. Una altra cosa, és l’afició ianqui pels vins de Porrera o Gratallops. Però, l’indret recorda Montserrat per la persistència dels anacoretes paisatge endins. Un parell de cops travessem túnels de roca viva. Són formes capricioses d’una natura, estranyament conservada.
Quan arribem a Sant Bartomeu, ens espera Fra Guerau Miquel. Per descomptat, Josep Abelló lliga en tot moment misticisme amb identitat del territori. Me n’adono quan fila la història de l’ermita. Com contraposa Reconquesta amb reconstrucció. Sovint s’oblida la feina del Císter Llobregat avall. La trepa de les ordres religioses península endins és massa militar, excessivament bel·ligerant. Deixo de banda, dominics i franciscans, ordres tumultuosament repressives en el conreu del lliure pensament.
L’ermita de Sant Bartomeu creix vora les generoses pretensions dels espirituals.
Aquests revolucionaris, pacífics i silenciosos, són els qui allarguen i embelleixen l’època medieval. Fins la inflexió traumàtica dels càtars, Europa creix entre toleràncies i convivències. Els episodis més lamentables són figures romàntiques que la història desautoritza. Recordeu el saqueig de Constantinoble, a càrrec del rei d’Anglaterra, l’any 1.210, bo i presidint la segona Creuada.
En aquella època, Fra Guerau Miquel, creador de Sant Bartomeu, ja era conegut a la Cort itinerant dels reis a Fraga. La corranda popular insisteix que l’esposa del primer rei catalanoaragonès, se salva pels bons oficis de l’eremita al costat de la reina i el seu hereu. Poc després, la Cort segueix els afanys de l’anacoreta amb gratitud.
Per descomptat, els espirituals conviuen amb la rapinya i la pestilència dels creuats, amonedats per les ambicions terrenals del Papat. Ricard Cor de Lleó representa un reialme cristià d’un humanisme prou dubtós. Els ortodoxos mai no obliden que Santa Sofia fou la seva cavallerissa abans d’arribar a Terra Santa. Però dubto bastant que Fra Guerau Miquel conegués aquestes atrocitats. Ell es dedica a humanitzar les contrades més feréstegues a l’entorn de Montsant.
La balma vora l’ermita és impressionant. Les roques tothora supuren aigua dins les seves entranyes. L’ermita és pobra, rústega, fins i tot salvatge. Desplega un romànic humaníssim enmig d’una natura intacta. Quan reprenem el camí, les pinedes creixen menys despullades. Les senderes ofereixen tota mena de dificultats. Però, paisatges i flaires embolcallen fins les passarel·les movedisses del riu. Poc abans, les formes capricioses de les roques insinuen toponímies populars. Els Juradets semblen els Tres Reis d’Orient.
A l’altra banda del vessant, les roques immenses suggereixen una pètria cavalcada.El guia del parc atia la imaginació de vidents i crustacis. La meva guia particular, aventura opinions més acostades al seny. L’erosió és implacable amb moltes d’aquestes formes tan espectrals, tan imaginatives. Amb tot els Juradets ens fan un acostament a la història d’Ulldemolins enmig d’una natura esplèndida però ja àrida. Tot i així, les corrandes encara bufen generoses i ingènues contrada endins.
Ara, no gaire lluny del riu, baixem fins la seva llera. Gratificats, dinem vora el riu Montsant d’aigües clares i tranquil·les. Per l’alçada de l’indret, el líquid córre mans, enmig d’un sorral puríssim. Al sol,l’escalfor sembla una llar. A l’ombra, cal abrigar suors i rostres colrats. Cal desconfiar de la temperatura en l’exercici de l’excursionisme. Cadascú sap el cos que pot estirar.
Cal atresorar com aigua de maig, embranzides dels nostres pessics de plenitud. De tant en tant, la brisa que remou la tarda, xiula farigola vora ànsies.
Durant les postres, flipo amb la història de Pere Balb, la seva esposa Guilleuma i la seva filla Anglesa, uns deixebles de Fra Guerau Miquel i fundadors d’una comunitat eremítica primer i després monàstica.
Quan arribem a l’ermita de Sant Antoni, l’esglesiola rep els caminants completament hermètica. L’exemplar és més modern, més barroc. Desgraciadament, el barroc no és gaire místic. Les flaires de costellades democràtiques esmicolen encanteris vora la taverna de l’esglesiola. D’ací d’allà, les barbacoes populars fumegen fins l’asfíxia.
A les latrines públiques, m’interesso pel cansament de Pepi Yagüe. La noto calmosa i sencera. Tothom se’n riu de mi, quan en sortir de la fastigosa comuna,un infant mussita Vaya un abuelo tan gigante! L’Infant, reconec, que molt místic no apunta el trapella. Millor que escampi la boira a poc que pugui. El xivarri destarota converses i crítiques.
Més enllà d’Ulldemolins, el comiat dels guies del parc és autèntic, autobús endins. Vull dir que tots els crustacis aplaudim escolarment. Poques vegades, com en aquesta ocasió, la paraula acosta tan la muntanya a les persones cegues. Així, doncs, guiatges d’aquesta naturalesa són un exemple magnífic de món accessible per a disques de tota mena. Aquesta excursió explica un camí feraç cap a la integració del món de la discapacitat dins la societat. En la meva manera de copsar les coses, un xic jueva, el misticisme no té raó de ser sense un servei preclar a la comunitat. Tot i així, místics o no, l’agraïment no eixuga prou el regal d’aquesta experiència.
Agustí Vilar (18 d’Octubre de 2010, Santa Trifònia, emperadriu)
